Un acaba guanyant i l'altre... al plat. Són tot un ritual, i fins i tot les transmetren per la televisió. No m'hagués pensat mai que generés tanta expectació i que mogués tants diners. El Libertad Cockpit de Manila era un bullici, excepte l'infermeria (l'última foto), on hi havia un silenci sepulcral. Això si, entre el públic cap dona. I cap estranger. Bé, gairebé.
4 comentaris:
els has preguntat quina gràcia li troben a les baralles dels galls?
Ei, Marc, gràcies pel teu comentari a l'espia del David i per la teva abraçada. Què reconfortant rebre paraules tan càlides des de l'altre punta del món!!!
Aprofito per felicitar-te per aquest viatge tan fantàstic i per aquest blog. Feia dies que no entrava i ara he anat posant-me al dia del teu periple, i ho trobo francament enriquidor. Una visió molt autèntica d'alguns llocs del món que coneixem vagament i només pels tòpics.
Crec que ets molt valent i molt brillant.
Una forta abraçada també per tu, i desitjo que continuïs gaudint molt d'aquesta experiència de vida.
Es curiós perquè gracies al blog de la Inés vaig veure que estaves nominat al premi de millor blog no anglès i us vam votar.
Una abraçada.
Ja em diràs...però aquí "d'una altre manera" ho fem amb els toros... ho sigui que no podem pas opinar massa...
Una matança igual de cruel...
Un petó Marc.
Publica un comentari