La Carla vivia en un infern i la presó no li feia por. Es va criar en un dels barris més deprimits de Santiago sense família, delinquint i traficant drogues. Va intentar suicidar-se, volien matar-la, va viure en centres de menors i va sobreviure a varies sobredosis. Ara ja porta tres dels cinc anys de la condemna i diu que la presó li ha anat bé. “Aquí he conegut a Déu i m'ha convertit en una persona nova”, m'explicava. La conversa ha estat, fins ara, una de les més impressionants. I segurament una de les més sinceres de les setze. Està convençuda que hi ha més gent dolenta fora de la presó que a dins.
1 comentaris:
Ostres Marc!
Ha de ser tota una experiència poder intercanviar punts de vista amb una persona a qui la vida no li ha somrigut massa (ja sigui pel que li ha portat la vida com pel camí que ha decidit escollir (si es va ho va poder fer...)
Quina pena que sigui un post tant curtet...
Un petó!
Publica un comentari