Entrant a Veneçuela per Maracaibo

No m'acabo d'acostumar a creuar fronteres per carretera. Entrar a Veneçuela des de Colòmbia ha estat tota una odissea. He sortit d'hora al matí de Riohacha, on he compartit habitació amb un israelià que havia arribat de nit i s'havia trobat la pensió plena. Ens hem estalviat uns diners i ell no s'ha quedat penjat.

El camí ha estat una gimcama. Des de canviar diners al mercat negre de Maicao fins a superar els controls policials. M'han obert l'equipatge dues vegades i m'han fet ensenyar el passaport quinze cops. Un dels policies portava un collaret de bales. M'han demanat si tenia el certificat de vacuna contra la febre groga. I per sort, encara el duc a sobre. El meu amic tintinaire Josep em preguntaria si sóc a la República de San Theodoros.

"A vegades es pot passar per la carretera i a vegades no. Hi ha moltes vaines", m'ha dit l'home que seia al meu costat. Anàvem sis amb un Chevrolet atrotinat. Tres a davant i tres a darrera. Excepte el conductor, tots amb una mica de por. En una carretera plena de forats, d'aquella que no surt al Google Maps, envoltats de camps de coca.

He estat content d'arribar a Maracaibo, la segona ciutat de Veneçuela. De seguida he vist que no és la més bonica del país. Sí una de les més caloroses. M'he sentit l'únic turista a la ciutat. Això sí, que bonica (i quins bancs!) la basílica de la verge de Chiquinquirá.