12 juliol 2009

De Chiapas a Miami Beach

Els contrastos d'aquest viatge són infinits. Dels indígenes de Chiapas he passat, amb un cop d'avió, a Miami Beach, on hi ha visites organitzades per veure les cases dels famosos estil Enrique Inglesias i Ricky Martin. Entre un país i un altre no hi ha pràcticament canvi horari, però la meva ànima trigarà uns dies a arribar.

Avui mateix, al pagar al dinar, m'ha costat acceptar que amb la propina d'avui podia haver pagat el dinar d'ahir. A Amèrica Llatina pràcticament ningú no en deixa i aquí m'han portat aquest targetó junt amb la factura. Suggereixen un 20%. M'han dit que és perquè els cambrers cobren molt poc per hora (2 dòlars o així) i que la resta... són propines.


3 comentaris:

tain el lladre ha dit...

sona una mica poc creible que cobrin dos dolars pero com que no hi he estat ( ja ho faré un dia ) no m'hi jugo res! ;)
apa, vagi be i petons guapo!

marta c.f. ha dit...

Ostres, és trist adonar-se de com viuen de bé uns mentre els veïns estan en la misèria (i Mèxic potser no és dels pitjors llocs pels quals has passat), tant contrast en tant poc espai. Ha de ser molt xocant trobar-se amb aquestes situacions, però almenys és bo saber que hi són i prendre'n consciència per si -d'alguna manera o altra, des d'algun lloc o altre- podem fer-hi alguna cosa.
Molta sort!

elia ha dit...

Doncs desgraciadament és ben cert que hi ha llocs on els cambrers només cobren 2 dólars per hora. El sou mínim canvia d'estat en estat, i hi ha molts estats on és una misèria (a Califòrnia és dels més alts, 9 i pico). A part hi ha molta gent que treballa sense contracta (normalment inmigrants) i encara cobren menys.