Baralles de galls filipins

Un acaba guanyant i l'altre... al plat. Són tot un ritual, i fins i tot les transmetren per la televisió. No m'hagués pensat mai que generés tanta expectació i que mogués tants diners. El Libertad Cockpit de Manila era un bullici, excepte l'infermeria (l'última foto), on hi havia un silenci sepulcral. Això si, entre el públic cap dona. I cap estranger. Bé, gairebé.

Nens a les teulades de Manila

Estaven molt ocupants fent volar un estel... fins que han vist la càmera!

Celebrem-ho amb Brandy Barcelona!

Un curiós producte que costa de trobar... fora de Filipines! Aquí hi ha publicitat per tot arreu!

Nominat als Oscars dels blogs de viatge!

La gent que fa les millors guies de viatges del món, Lonely Planet, acaba de donar a conèixer els nominats als Oscars dels blogs de viatge... i en la categoria d'altres llengües s'hi ha colat un web en català: Lavoltadels25.cat! Tot un orgull!

Ara toca el més important, votar! Hi ha de temps fins el 20 de març. Els guanyadors dels premis es decidiran a partir dels vots dels internautes (50%) i del jurat (50%).

I si podeu, doneu-ho a conèixer! Aquest web va començar pensat pels amics i familiars i ara ja té més de 100 subscriptors per RSS, uns quants milers de visites acumulades i més de 600 seguidors reunits en dos grups de Facebook (en català i castellà). Gràcies a tots! El viatge continua!

Web votacions

Les filipines

No és casualitat que un dels primers cartells que hagi trobat passejant per Manila sigui aquest, demanant minyones per anar a Hong Kong. Hi ha 11 milions de filipins treballant a l'exterior, l'11% de la població. Els diners que envien cada any s'han convertit en una font d'ingressos bàsica pel país. A més, quan tornen a casa sempre són molt ben considerats. Un pare filipí m'ha dit que estava decebut perquè la seva filla havia decidit no immigrar... i estudiar Medicina.

Adéu Ho Chi Minh!

He anat fins a l'aeroport assegut al seient del darrera d'una moto. Sort que porto poc equipatge! Però no podia ser d'altra manera! Ho Chi Minh és una de les ciutats amb més motoristes que he vist mai!

L'avió va cap a Filipines.
I la música del camí NO és dels bessons ManhDan i ManhDuy.

Mal rotllo

5 moments culinaris del Vietnam

1. Una paradeta al carrer amb la venedora fent migdiada



2. Tafanejant en una granja de serps (són a les gàbies!)



3. Postres fets amb arròs a dins d'una bossa de plàstic



4. Restaurant especialitzat en granota



5. Trobar unes mongetes al gelat

Retorn al passat

Recordant la terrible guerra del Vietnam al War Remnants Museum de Ho Chi Minh. I plorant una mica...

Vida fashion

He passat molta estona xerrant amb l'Adrian a la seva botiga, observant com anava atenent a clientes. Però també al seu taller o al mercat, comprant tela. I al vespre hem fet acte de presència a la inauguració de la botiga de roba d'una amiga! L'acte ha inclòs una desfilada on he pogut comprovar... que les models són molt més altes que les vietnamites que es veuen pel carrer!

Un dissenyador de moda vietnamita

Fa només un any que Adrian Nguyen va crear la seva pròpia marca de roba per a dona: Valenciani. La seva botiga està situada en una de les millors zones de Ho Chi Minh i la clientela és d'alt estànding. Els seus pares eren sastres artesans i ell ara crea vestits amb visió internacional. És un dissenyador de moda glamurós en un país comunista. Contradictori? És el nou Vietnam... i el dotzè entrevistat!

Saigon = Ho Chi Minh

La ciutat més gran de Vietnam és Ho Chi Minh, durant molt de temps dita Saigon. Si, això és la Cotxinxina i aquest país un dels més pobres d'Àsia. Però les coses canvien i des de fa uns anys que hi emergeix una generació de gent jove que està dinamitzant la ciutat. Són emprenedors, artistes i dissenyadors de moda que es troben de dia en elegants restaurants amb wireless i de nit en clubs de nivell. Saigon també vol ser cool.

Déu també fuma?

A Hanoi hi ha qui pensa que sí...

i ha inclòs un paquet de tabac a l'ofrena...

Un altre rodatge!

Avui he presenciat un altre rodatge! Ha estat menys emocionant que l'experiència a Bollywood però igualment curiós. Era un video-clip de música tradicional de Vietnam. Hi he estat una bona estona i la noia no s'ha ni immutat. Ella anava cantant en play-back sense deixar de somriure i, sobretot, sense deixar de fer rodar el paraigües.

Una venedora de plomalls

La capital de Vietnam, Hanoi, segueix conservant moltes tradicions. Ara, molts dels seus habitants, a més del barret típic, també porten un mocador a la boca per protegir-se de la contaminació. Com aquesta venedora de plomalls.

Matrícula protegida

Els camins de les supersticions són inescrutables. En un poble de Cambodja m'explicaven que encara continuen els rituals màgics per a fer fora el dengue. A l'autobús per anar a Vietnam, quan hem parat per dinar, he vist una vareta d'encens enganxada a la matrícula de davant.

Cap a Vietnam!

Bojos i assassins

De 750.000 a 2 milions de cambodjans van morir durant el règim Pol Pot, als anys 70. Hi ha càlculs que diuen que va ser una tercera part de la població. La història és tremendament recent i tot just ara es comencen a perseguir els culpables. La presó i centre de tortures Toul Sleng de Phnom Penh s'ha convertit en un museu. En una paret hi ha penjat un poema que intenta explicar les idees que van intentar imposar els Khmers rojos.

No religious rituals.
No religious symbols.
No fortune tellers.
No traditional healers.
No paying respect to the elders.
No social status. No titles.

No education. No training.
No school. No learning.
No books. No library.
No science. No technology.
No pens. No paper.

No currency. No bartering.
No buying. No selling.
No begging. No giving.
No purses. No wallets.

No human rights. No liberty.
No courts. No judges.
No laws. No attorneys.

No communications.
No public transportation.
No private transportation.
No travelling. No mailing.
No inviting. No visiting.
No faxes. No telephones.

No social gatherings.
No chitchatting.
No jokes. No laughter.
No music. No dancing.

No romance. No flirting.
No fornication. No dating.
No wet dreaming.
No masturbating.
No naked sleepers.
No bathers.
No nakedness in showers.
No love songs. No love letters.
No affection.

No marrying. No divorcing.
No martial conflicts. No fighting.
No profanity. No cursing.

No shoes. No sandals.
No toothbrushes. No razors.
No combs. No mirrors.
No lotion. No make up.
No long hair. No braids.
No jewelry.
No soap. No detergent. No shampoo.
No knitting. No embroidering.
No colored clothes, except black.
No styles. No palm sap hooch.
No lighters. No cigarettes.
No morning coffee. No afternoon tea.
No snacks. No desserts.
No breakfast [sometimes no dinner]

No mercy. No forgiveness.
No regret. No remorse.
No second chances. No excuses.
No complaints. No grievances.
No help. No favors.
No eyeglasses. No dental treatment.
No vaccines. No medicines.
No hospitals. No doctors.
No disabilities. No social diseases.
No tuberculosis. No leprosy.

No kites. No marbles. No rubber bands.
No cookies. No popsicle. No candy.
No playing. No toys.
No lullabies.
No rest. No vacation.
No holidays. No weekends.
No games. No sport.
No staying up late.
No newspapers.

No radio. No TV.
No drawing. No painting.
No pets. No pictures.
No electricity. No lamp oil.
No clocks. No watches.

No hope. No life.
A third of the people didn't survive.
The regime died.

Sarith Pou

Massatgistes cecs a Phom Penh

Els massatges són molt populars al sud-est asiàtic. Què tal si el massatgista és cec? Com comunicar-se amb algú sense compartir idioma ni l'ajuda del codi visual? Podeu provar-ho a la capital del país, Phnom Penh.

A l'armari de l'habitació

Ahir vaig dormir en un hotelet sense cap mena de gràcia de Kâmpóng Cham. I quan vaig obrir l'armari de l'habitació... em vaig trobar que estava ple de feixos de bitllets de dòlars! Eren tots falsos però semblaven moooolt reals. Vaig decidir no embolicar-me. Vaig tornar a tancar l'armari i he acabat marxant sense comentar res a ningú.

Per cert, diria que el millor lloc on dormir d'aquesta ciutat és a les afores, a casa d'un nord-americà, Dong, una cambodjana, Kheang, i els seus dos fills. Accepten a un màxim de 5 persones cada dia. No és barat per ser Cambodja (però només 18 dòlars per dues nits i tot inclòs), s'hi menja fantàstic i, si sabeu anglès, hi aprendreu molt. Es diu Rana Homestay.

La pitjor música del món?

No sé quina deu ser la pitjor música del món. Però el pop de Cambodja, el Khmer Karaoke, té bastants números.... Comencem amb Preap Sovath, la gran estrella del país:

Seguim...





Acabem amb les versions. També tenen delicte:

Una aranya fregida (i gustosa)

- Perdoni, em pot posar una aranya d'aquestes?
- Són 2.000 riels cada una. Mig dòlar.
- Carai, si que estan cares! Bé, almenys que sigui ben maca...
- D'acord



(feia gust de pollastre)

Viatjant amb autobús

S'ha passat tot el viatge rient. Excepte quan li he fet la fotografia, que s'ha quedat ben parat!

Restaurant curiós a Siam Reap

Restaurant Peixmort. No servim ni gos, ni gat, ni rata ni cucs.

Una arqueòloga de Cambodja

Si fos arqueòleg somiaria en treballar a Angkor. Això és el que fa cada dia la Votey a Bayon, el temple més enigmàtic de tots. Hi ha 200 rostres esculpits a la pedra que l'observen sigui on sigui. Ella és una enamorada de la feina encara que cobra una misèria (uns 250 euros al mes). Ara bé, en comparació amb els seus amics es considera una afortunada.

Demà: Angkor

Un dels conjunts de temples més fascinants del món són els d'Angkor. Són el principal motiu pels quals molta gent viatja cada any a Cambodja. Demà he quedat amb la Votey, que hi treballa de fa un temps com a arqueòloga.

La gent de Cambodja és molt maca

La llàstima són els corruptes que els governen...

La frontera Tailàndia-Cambodja

Anar de Tailàndia a Cambodja per carretera pot acabar sent més complicat del desitjable. El trajecte està ple de timadors que intenten tota mena de jocs bruts per aconseguir que vagis el seu hotel, que agafis el seu taxi i cobrar-te preus desorbitats. Els pitjors són els policies de la frontera, a Poipet, que et demanen el què volen per a fer-te el visat. Jo he aconseguit pagar el preu just -20 dòlars- després de moltes negociacions i d'esperar una bona estona. L'amic Dani Iriarte em va enviar un e-mail de dues pàgines amb els trucs necessaris. Després de tot un dia d'aventures he arribat a destí. Ara, la primera impressió que dóna Cambodja arribant per aquí és lamentable.

Ja toca canviar de país...

I preparar les maletes per anar a Cambodja... La música del camí és del tailandès Vichaya Vatanasapt. El seu grup es diu The Photo Sticker Machine