Visites guiades al cementiri

Les visites guiades al cementiri de la Recoleta de Buenos Aires són diàries, gratuïtes i molt interessants. Ara, a més de la tomba d'Evita, també inclouen la de Raúl Alfonsín, el president que va restaurar la democràcia al país i va morir fa pocs dies.

Un passeja gossos argentí

Hi ha zones de Buenos Aires plenes de gossos passejant amb passeja gossos. Avui he estat una estona xerrant amb un d'ells. M'ha dit que aquest és un invent argentí, que ara també s'ha expandit als Estats Units. Que el millor és passejar-ne vuit a la vegada i que espera que aquesta feina sigui només... un treball temporal. Quan li he fet la fotografia, els gossos s'han posat a lladrar tots a la vegada. El carrer era estret i el terrabastall ha estat terrible.

(per cert, gairebé mai no retoco les fotos amb Photoshop. Ho faig per anar més ràpid, encara que sé que fa miracles. La meva càmera també és més modesta que aquesta)

L'amenaça del dengue

Una de les preocupacions d'Argentina és l'arribada del dengue. No se saben si hi ha 20.000 casos o moltíssims més. La pedagogia de com evitar-lo, per sort, ja és a les escoles:

Matí de diumenge a San Telmo

Tot el turistam de Buenos Aires -i m'hi incloc- es reuneix cada diumenge al mercat d'antiguitats i souvenirs de San Telmo. Hi ha més guiris amb la càmera penjada al coll que porteños.

Els barris de San Telmo i La Boca són els més fotografiats de la ciutat. Fins i tot hi ha ballarins de tango i un doble de Maradona perquè els turistes puguin fotografiar-s'hi. Els ballarins de tango no accepten menys de 10 pesos. Si algú no els paga exigeixen, educadament, que borrin les fotos de la memòria de la càmera.

Tot és bonic, però a al vegada tan fake, que acaba fent olor de parc temàtic. M'ha fet gràcia sentir uns argentins que passejaven per allà i, en comptes de meravellar-se, es lamentaven d'haver fet neteja de rampoines. "Haguéssim pogut venir i vendre-ho tot aquí", anaven dient.

(això últim és un davantal de cuina)

Argentina: encara sense monedes

Des de fa més d'un any que, a Argentina, les monedes desapareixen misteriosament. La majoria de botigues no poden donar mai canvi i al mercat negre arriben a valer el 15% més. Ara, el govern del país està a punt de demanar ajuda als xinesos...

El més gran del mil·lenni

Argentina és el país del Che, la Mafalda, el mate, el Corralito, l'asado, el dulce de leche, Evita, el tango... i Maradona... Què falta i què sobra?

Argentina, país de floggers

Les tribus urbanes ja neixen a Internet. A Argentina destaquen els Floggers. Surten de tant en tant a la televisió...

P.D. 1 Els adolescents argentins també creen per Internet telesèries pròpies...

P.D. 2 Em cau la bava amb el japonès Shugo Tokumaro i algunes cançons de la banda sonora de "Voy a explotar", una peli produïda per Gael García Bernal i Diego Luna. No trobaven discogràfica i han decidit regalar-la.

Un pastís de choclo... i cap a Argentina!

És realment dolcet... i sembla fàcil de preparar...

Un edifici amb escates

Cartellisme i retolació xilens (2/2)

Cartellisme i retolació xilens (1/2)

Gossos i gossos

Els carrers de Xile estan plens de gossos. Aquest se m'ha quedant mirant durant tot el dinar per si compartia alguna cosa. Jo també l'observava i pensava en la Xina, on us puc prometre que no es veu mai cap gos al carrer.

Curanto a Chiloé

Realment, el curanto, és un plat molt contundent... Aquest xilè no se'l va acabar...

Titanic

Ho juro: s'estava enfonsant...

Fent amics

Una de les millors coses de viatjar són les noves coneixences. Gràcies a aquest blog he conegut unes quantes persones que algun dia saludaré en persona per primera vegada però que ja sabré qui són. D'altra banda, es clar, hi ha la gent que em vaig trobant pel camí:

1) Em va impressionar passar la tarda amb el Joan Obradors, un manresà que fa anys que viu a Austràlia. Ara hi té una família preciosa, amb néts hi tot. A casa, tots parlen anglès i semblen 100% australians... sinó fos, entre altres, per l'escut del Barça que té enganxat al cotxe i pels torrons que guarden a l'armari de la cuina. Va ser un plaer saber com es viu tant de temps lluny del país que estimes. Vam repassar, sencer, l'àlbum de fotos de la vegada que va recórrer Austràlia amb moto.

2) A Nova Zelanda, he conegut a un noi amb totes les dents d'or. L'Anthony Ghosh és un dj anglès que va sortir a tots els diaris del Regne Unit perquè va dir que, per culpa de la crisi, es vendria la dentadura al millor postor per Ebay. Era una broma però molts mitjans de comunicació anglesos se'n van fer ressò.

3) Enmig de Bangkok em vaig trobar, de casualitat, a un japonès que havia conegut en un alberg de Corea del Sud. Abans que tingués temps de veure'm el vaig agafar fort i li vaig dir: “Saps qui sóc? Saps qui sóc?”. El pobre es va espantar perquè viatja sol i no pensava que ningú el conegués. Al cap d'uns segons va recordar-me. Es va treure la ronyonera que portava amagada amb el passaport i els documents més importants. Era allà on guardava la targeta de visita que li havia donat mesos abans.

4) A Índia vaig conèixer a una família alemanya amb dues criatures de 1 i 3 anys. Feia tant de temps que viatjaven que la més petita l'havien tingut pel camí, en un hospital indi. La meva aventura, al seu costat, semblava una anècdota.

5) Aquests dies comparteixo habitació amb un canadenc que viatja a Amèrica del Sud amb la saludable intenció de conèixer noies. Abans de marxar es va apuntar al web d'amistats Tagged i va començar a enviar correus electrònics a noies dels països per on passaria. M'explica que així ja ha aconseguit una vintena de cites. M'ha semblat una gran manera de conèixer món. I molt atrevida, tenint en compte que gairebé no parla castellà.

Extra) El meu pare m'ha escanejat i enviat la carta que ha arribat a casa de la meva amiga Josie. La recordeu? M'ha escrit unes quantes línies precioses. Hi he reconegut la mateixa emoció i honestedat de quan la vaig conèixer. L'hauré de respondre.

La Casa Roja

Em va recomanar La Casa Roja una alemanya, la Veronica, que feia dos anys que viatjava i que em va dir que era el millor alberg on havia estat. Efectivament, és al centre de Santiago, el preu és raonable, té piscina i molt d'ambient. És propietat d'un australià i des de fa temps que el centenar de llits que ofereixen sempre estan plens. Així que millor reservar amb temps!

Una presonera xilena

La Carla vivia en un infern i la presó no li feia por. Es va criar en un dels barris més deprimits de Santiago sense família, delinquint i traficant drogues. Va intentar suicidar-se, volien matar-la, va viure en centres de menors i va sobreviure a varies sobredosis. Ara ja porta tres dels cinc anys de la condemna i diu que la presó li ha anat bé. “Aquí he conegut a Déu i m'ha convertit en una persona nova”, m'explicava. La conversa ha estat, fins ara, una de les més impressionants. I segurament una de les més sinceres de les setze. Està convençuda que hi ha més gent dolenta fora de la presó que a dins.

Tornem-hi...

A Xile, quan alguna cosa no funciona pengen un cartell ben clar:

(el robatori de la càmera té a veure, casualment, amb l'entrevista que estic mirant d'aconseguir. Demà us explico perquè...)

Oh, quines fotos!

Valparaíso és preciós, una de les ciutats més pintoresques d'Amèrica Llatina. No us en podré ensenyar les fotos. Tres quinquis joves m'han assaltat aquest migdia, a plena llum del dia. Ha estat al port, al costat del cerro Artillería, en un carrer força ample. M'han encerclat, m'han robat la càmera i s'han posat a córrer. Els he perseguit una mica fins que he recapacitat... eren 3.

En estat de xoc he corregut fins a la comissaria de policia on, després de fer-me esperar, m'han recomanat trenta vegades que no ho denunciés, perquè estava de pas. Al final he cedit i no ha quedat registrat.

No havia fet còpia de seguretat de les fotografies dels últimes dies. Us volia ensenyar La Piojera de Santiago, les abraçades gratis xilenes, la casa de Neruda, les postes de sol des del cerro San Cristóbal i la meva amiga Sònia. Encara em sap més greu haver-me quedat sense càmera per un altre motiu: me la van regalar els amics.

En fi, que d'aquí un parell de dies aquest blog continuarà. Serà una vegada hagi comprat una càmera nova -miraré que sigui una altra Lumix- i que m'hagi passat l'emprenyada.

El castellà xilè

El castellà de Xile és ben curiós. Paguen amb lucas (mil pesos), fan servir anteojos (ulleres), beuen jugos de frutillas (maduixes), fan les coses al tiro (al moment), surten de carrete (festa), mengen empanadas de pino (carn picada amb ou i olives), van de tant en tant a la shopería (bar), al carrer sol haver-hi pacos (poli) i sempre et demanen si me cacháis (si els entens). Aquests primers dies he de demanar ajuda sovint. Si tinc algun dubte sempre hi ha l'AsiHablamos.

ERROR. Vaig veure aquest cartell al centre de Santiago, al costat d'una rellotgeria. Pensava que era perquè la gent arribava amb rellotges espatllats i preguntava si els arreglaven gratis perquè 'és sencillito'. Un company periodista, el Robert, em va advertir que, en realitat, Sencillito és una empresa de pagaments.

Ja sóc a Santiago de Xile!

La ciutat on fa poc més de dos anys va morir Augusto Pinochet...

Què puc esperar de Xile?

(analitzem detingudament aquests grups de música)

1. El raret del Gepe: no surt de sota la taula



2. Una cantant capaç de dir-se Maria Perlita



3. Dadalu: es pensa que és una flor



4. Javiera Mena i "Yo no te pido la luna". Té 25 anys!



5. Els Teleradio Donoso cantant 'Eras mi persona favorita' i tan nerds...



BONUS TRACK. Versió de quieroStar del "Vamos a la playa". Terremoto...



Ah, i Original Hamster, i Chinoy, i Caramelitus... :)

Un país preciós

Tinc la memòria de la càmera plena de fotografies de paisatges fantàstics. Nova Zelanda és un país superpoblat de paratges naturals de primer ordre. És un no parar, des del matí fins que el sol es pon. Estic a punt de deixar un país preciós! Em sembla que Xile també ho serà. Avui canvio de continent. Agafo un avió que surt a la tarda de Nova Zelanda i que arriba al matí -del mateix dia- a Santiago de Xile!

Cartells varis